Piketty i altres: Per una altra política del euro!
Le Monde publicava al febrer Manifeste pour une union politique de l’euro
Un dels impulsors del manifest és Thomas Piketty, l’autor de Le capital au XXIe siècle. Un llibre de 700 pàgines en l’edició francesa, més de 900 pàgines en traducció a l’anglès. Després de convertit en un best-seller a Nova York, a França el llibre es situa entre els més venuts. Les editorials a Espanya van descartar la seva traducció; sortirà l’octubre de la mà d’una editorial mexicana.
Europa s’està adonant que la lluita contra la desigualtat és “cool” a l’altra banda de l’atlàntic. Les darreres eleccions a alcalde i governador de Nova York les han guanyat Bill de Blasio i Andrew Coumo amb un discurs en contra la gran desigualtat. Thomas Piketty ha seduït la intel•ligència progressista de Nova York.
Martin Wolf director del Financial Times, diu que l’èxit no s’explica per la sensibilitat de l’elit de Nova York per la intel•lectualitat francesa; elogia a Thomas Piketty: veu l’economia com una sub-disciplina de les ciències socials que fa una obra que uneix la normativa amb la política, exposa el fonament de l’economia política sobre dades. Mostra que no resulta convincent la productivitat marginal dels alts directius, quan els resultat globals no han millorat des de la dècada dels 60; aquest sous han crescut per sobre del la productivitat i del creixement de l’economia. Les grans fortunes globals queden fora de la jurisdicció fiscal nacional…”una posició de privilegi pròpia de la França pre-revolucionaria”
El manifest que va publicar Le Monde no ha estat publicat per cap de les capçaleres de la premsa de l’esquerra sociològica. Reflecteix l’abisme que hi ha entre l’esquerra francesa i la política. A Europa la socialdemocràcia és una màquina de perdre vots.
L’esquerra francesa té vida al marge dels argumentaris i dictats dels aparells de partit. El fil conductor dels signants del manifest de Thomas Piketty és que molts són col•laboradors i membres de la revista Alternatives Econòmiques. Guillaume Duval, el seu redactor en cap; Thierry Pech, director de la cooperativa editora de la revista, director de Terra Nova, conseller del sindicat CFDT, ha publicat Le temps des riches al 2011. Fa un any va sortir una edició al nostre país dirigida per Andreu Missé que ha publicat el manifest
Cal institucions europees federals per superar la façana democràtica.
El manifest reconeix que “el debat europeu està molt més avançat a Alemanya que no a França”. Volen aportar a França les reflexions del Grup Glienicke format per Max Planck Institut, School of Governance, DIW, ZEW, SWP i Universitats. Ho signen personalitats properes al SPD i CDU. Entenen la necessitat d’enfortir la unió política a Europa, sortir d’una crisi que no és ni econòmica, ni monetària, és fruit dels errors que té l’actual arquitectura europea, començant pel Tractat de Maastricht: “Europa va cap a una crisi d’una altra dècada en escombrar els deutes privats sota la catifa dels estats… Les eleccions europees no han de ser l’excusa per retardar la solució dels problemes”.
Moltes de les reformes en curs actual es queden curtes i no són possibles sense una reforma de la constitució alemanya per definir una sobirania dividida a Europa entre els estats i els ciutadans. Evitar el permanent bloqueig del tribunal constitucional que acaba dient un “sí” a Alemanya
L’actual Europa dels estats no té intenció de resoldre una crisi política. Ningú no vol més Europa. És la posició d’aquells que volen un mercat interior sense política interior. Són aquells que pensen que la crisi és un problema dels deutes nacionals i que n’hi ha prou en seguir els programes d’ajustos.
La causa de la crisi és política. La forma d’afrontar una política europea comuna no és amb un Parlament que no te competències ni les tindrà. És d’una segona cambra de representació dels estats. Dotar a Europa d’estructures federals. Un senat! No es cap idea nova. Joschka Fischer la va deixar sobre la taula al 2000.
Jürgen Habermas y Peter Bofinguer en la crisis dels deutes sobirans a l’estiu de 2012, en un paper per el SPD encarregat per Sigma Gabriel, demanda un procés constituent europeu com va tenir llocs als Estats Units; la forma de recuperar la sobirania sobre els deutes nacionals arravatat pels mercats. El títol ho diu tot, oposar-se façana democràtica
Retorna les polítiques socialdemòcrates?
L’actual federalisme executiu, representat per l’actual Consell Europeu, és la Europa que defensa l’extrema dreta populista i euroescèptica. Un mercat interior sense política comuna o la “democràcia conforme el mercat”. No basta un canvi de polítiques, cal constituir les institucions politiques adequades per fer aquestes politiques. No existeixen. Per això cal reclamar un canvi d’estratègia o la unió monetària no podrà sobreviure molt de temps i Europa tampoc.
El manifest reclama una “nova arquitectura Europea democràtica per sortir, per fi, d’aquest situació actual… impossible, excepte, fer dimitir el bloqueig imposat per les unanimitat”. Es impossible despullar als parlament nacionals de la sobirania per aprovar els impostos, per això, “que es pugui construir una sobirania parlamentària europea compartida” –una cambra federal que és un senat europeu.
Res esta més lluny de la realitat com una sortida imminent de la crisis. Europa esta atrapat per un clima de desconfiança, mentre la desocupació i deflació persisteix, es fals que el pitjo hagi quedat darrera. Les actuals institucions europees són disfuncionals, cal reparar-les; la resposta és un poder públic europeu, democràtic, per regular el capitalisme financer globalitzat del segle XXI. Ni tan sols un canvi de color polític al parlament Europeu podria modificar gran cosa. Què fer? Obrir un nou procés constituent. Suposa modificar en sentit federal les constitucions nacionals per fixar un concepte de sobirania dividida; els ciutadans europeus, representant al Parlament i els pobles, una cambra que representa les democràcies nacionals. Desplaça així els dictats de les elits, que dominen la troika.
La durable gauche en el govern de combat.
Thomas Piketty va tenir una diàleg amb el candidat socialista a President de la Comissió Europea, Martin Schulz. Organitzat per la Fundació Europea d’Estudis Progressistes. “Si els votants europeus senten que el seu vot serveix per alguna cosa, que té un impacte en l’elecció del President de la Comissió, és un progrés.
Però sóc bastant escèptic sobre la possibilitat que en el marc de les institucions existents es duguin a terme les polítiques necessàries. El problema no ve del costat del Parlament Europeu – que és l’única institució veritablement democràtica- sinó pel costat de la “segona cambra”, em refereixo al Consell Europeu, en representació dels estats”.
Thomas Piketty és una figura dins del socialisme francès. No és un idiota orgànic com diria Manuel Vázquez Montalbán. Al 2012 va signar una carta oberta a François Hollande signada amb altres economistes que li van advertir que el pitjor de la crisis encara era possible. Li demanen posar fi a les politiques que devasten l’economia europea, un gir a fons de la direcció de la política europea
Cal recordar que a les presidencials de 2007 va fer el programa econòmic per Sègonéle Royal. Llavors la seva parella, Auralie Filipatti era la portaveu de la candidata socialista. Feia poc que havia trencat amb Les Verts quan havia estat candidata a l’alcaldia de Paris pels ecologistes. El 2011 la secretaria d’energia de la direcció dels socialistes va apostar per la sortida de l’energia nuclear com va decidir França. Actualment és ministra de cultura i portaveu de Manuel Valls. Thomas Piketty va fundar el 2002 amb Michel Rocard i altres, à gauche en Europe; una esquerra federalista. Ara, el govern de combat per la transició energètica mostra una altra mutació en la durable gauche.
Un debat sense tabús sobre el euro?
Hi ha un debat a fons dels temes europeus a les eleccions? Anne-Laure Delatte és economista de OFCD, signa el manifest, ha obert el debat sobre l’euro: com és possible que l’economia europea estigui en caiguda lliure i la moneda, que ha de reflectir la realitat econòmica, sigui més forta que mai? L’euro té un BCE que farà tot el necessari per defensar la moneda!
Es va voler crear una fortalesa sobre l’euro capaç de defensar-lo dels tots els atacs coordinats dels fons d’inversions. Els especuladors són els que han dissenyat aquest ferri sistema defensiu, però s’ho coneixen tan bé que saben escapar a aquests controls. Mentre qui pateix tots els mals és l’economia europea. Tenim una política monetària que defensa l’euro però es va oblidar de la defensa de l’economia dels països
La política ens els darrers temps ha donat entrada a comunicadors influïts per les escoles de l’economia del comportament. D’igual forma que l’eficiència dels mercats es pot corregir amb tecnologies d’informació, controlar el gen egoista, transformen la política en un nou mercat. No són economistes són viver de profetes de la bona nova. La sobirania nacional s’ha convertit en un mite; tenim una moneda única, en canvi, 18 deutes públics, 18 sistemes fiscals preparats per competir entre ells de forma desaforada. L’estalvi d’un país, a partir de les mesures d’austeritat, no es tradueix en més inversions en aquest país. Hi ha un lliure mercat de deute als servei dels especuladors. El resultat és que els països de la perifèria financien la despesa alemanya. Els països van decidir compartir la moneda i transferir la capacitat de devaluar la moneda al BCE però ser sobirans sobre la resta de qüestions, fiscalitat, pressupostos, etc.
Per Thomas Paketty “Europa debat de forma estúpida sobre temes secundaris mentre oblida les qüestions importants. Europa ha d’invertir l’ordre de prioritats!”. Heiner Flassbeck proposava eliminar el límit de deute de Maaschicht al límit que l’economia nacional sigui capaç d’estalviar i comprar deute nacional. Restringir el mercat de deute europeu entre països.
Canvi de rumb a Europa!
En la Convenció Europea dels socialistes francesos, François Hollande va presentar Daniel Cohen, com una mostra de la renovació de l’esquerra francesa, a Alfredo Pérez Rubalcaba. No és un teòric o acadèmic, és un dels economistes més influents en el govern socialista. No és la clàssica política redistributiva. Les causes dels desequilibris macroeconòmics no es poden resolen amb ajustos comptables, si no es va a les causes. El capitalisme financer s’ha emancipat dels conflictes entre economia real i societat, ara juguen a un joc no cooperatiu. Els economistes convencionals no tenen instruments conceptuals per entendre d’altres desequilibris de caire ecològic; aquí cal recuperar la funció de l’economia encaminada al bon viure, cooperativa (http://blogs.lavanguardia.com/diario-de-futuro/daniel-cohen-marca-otro-rumbo-a-europa-renovacion-en-los-socialistas-franceses-13972).
El manifest acaba dient: “molts s’oposaran a les nostres propostes argumentant que és impossible canviar els tractats i que el poble francès no vol aprofundir en la integració europea . Són uns arguments tan falsos com perillosos. Els tractats es canvien constantment, es va plantejar l’any 2012 i el cas es va resoldre en sis mesos. Per desgràcia, era una mala reforma tecnocràtica i ineficaç dels tractats que no pas aprofundir un federalisme”.
