La nova política industrial per al segle XXI
Peter Löscher, president de Siemens, en una entrevista al setmanari Spiegel declarava que “el capítol nuclear, per a nosaltres, està tancat”. La decisió és una resposta intel·ligent i coherent amb el“posicionament clar de la política i societat alemanya per eliminar l’energia nuclear després de Fukushima”. Siemens ha anat desprenent-se de totes les relacions amb Areva, i al març cancel·lava la seva participació en consorcis conjunts. En cas d’haver de trencar obligacions contractuals no li ha important pagar indemnitzacions de 648 milions euros. No és l’única decisió sonada. El 3 març de 2009 signava un acord amb l’empresa pública russa Rosatom -un acord d’intencions – per desenvolupar centrals d’aigua a pressió lleugera (VVER), un negoci que afectava a tot el cicle de vida nuclear, un altre suculent negoci que va abandonar compromesa amb la transició energètica.
No és només el triomf de tres dècades de lluita contra l’energia nuclear. Són polítiques que obeeixen a perspectives molt més àmplies en la política industrial del país. Ulrich Beck, en un agut article (El País, 2011.05.04) mostrava que qui està al capdavant en contra de l’energia nuclear és la pròpia indústria nuclear.
Van fer el ridícul -al juliol de 2010- les quaranta personalitats- amb corbata de seda- reclamant allargar la vida de les nuclears, i Angela Merkel per acceptar les pressions, amb Siemens de gran absent. Un casament boicotejat pels propis nuvis.
Siemens es limitarà a subministrar components que també valen per a altres tipus de centrals com per exemple les turbines de vapor. No es tracta de por a la nuclear, sinó d’astúcia i olfacte per anticipar les oportunitats dels nous mercats. Suposa una senyal efectiva per a aquells països emergents als quals encara els passava pel cap disposar la tecnologia nuclear.
Un article publicat al Frankfurter Allgemeine Zeitung, titulat de manera provocativa “L’error de l’eruga” (Der Irrtum der Raup-publicat a El País, 2011.06.22) mostrava com l’eruga nuclear lamenta la pèrdua del seu capoll. Una crítica a Stewart Brandt qualificava l’abandonament alemany de la tecnològica nuclear de renúncia al concepte europeu de modernitat i progrés. Sempre queden erugues que rebutgen convertir-se en una acolorida papallona. Siemens veu el futur de papallones renovables.
Qui hagi viscut en les últimes dècades del segle XX recordarà la identificació existent entre progrés econòmic i exaltació de la cultura del risc. Encara dominava la utopia tecnològica. La tesi lapidària, mai millor dit, que les grans alternatives són filles de les grans catàstrofes, suposava que la innovació tecnològica requeria de la didàctica oferta pels efectes col·laterals del progrés. Podem dir-ne a això progrés en el segle XXI?
Curiosament en l’imperi del lliure mercat, als Estats Units, l’energia nuclear és la primera indústria sotmesa al socialisme estatal, almenys, pel que fa als riscos, sotmesos a la col·lectivització forçosa mentre que els beneficis són privats. Operem amb un concepte “zombi” de seguretat i control, que correspon més al segle XIX que al segle XXI. L’irracional no és abandonar l’energia nuclear, sinó ser immune a l’experiència de Fukushima.
La socialdemocràcia té una extraordinària oportunitat per revisar el seu concepte de progrés. La tasca no és renunciar a la modernitat, sinó donar-li un impuls rejovenidor. Avui és temerari i irresponsable encoratjar el risc, en canvi, la cultura de la prevenció o el principi de cautela estan impulsant les tecnologies del segle XXI.
El futur de l’energia, amb prop de nou mil milions d’habitants, no es pot basar en l’energia nuclear i els combustibles fòssils, sinó en fonts renovables i les espectaculars millores de l’eficiència energètica. Els avenços tecnològics del segle XX només beneficiaven a una minoria, a Occident. La consciència de l’escassetat de recursos, vulnerabilitat dels ecosistemes dels quals depèn la supervivència de la humitat, etc., exigeixen abordar el desafiant canvi tecnològic i social.
Són reptes que s’han de situar en el cor de les polítiques socialdemòcrates. Encara s’identifica creixement econòmic i benestar de la societat, tot i que comença a deixar-se d’usar l’energia com a indicador de prosperitat. No és l’energia barata i abundant la que crea ocupació. Al segle XXI l’ocupació ve de la mà de les noves tecnologies d’alta eficiència, una revolució tecnològica que ens pot treure de l’actual crisi financera.
La solidaritat amb el futur, tot el capítol de les polítiques ambientals, no pot estar encaixonat sinó formar part de la columna vertebral de totes les polítiques. Cal elevar-la a nivell de política industrial del segle XXI. Michel Vassiliadis -membre de la comissió ètica que va avaluar les centrals nuclears alemanyes- reclamava una política industrial sostenible, que vagi més enllà del bon olfacte per al negoci privat. Considera la nova política industrial com una decisió política, profundament democràtica, que suposa un ampli debat social, més enllà de les forces polítiques, un repte que comporta profundes transformacions socials.
Ser progressista avui no té res a veure amb la idea decimonònica de progrés dominant al segle XIX i XX. Avui el progrés està més a prop del principi de precaució davant la ciència i la tècnica. Fukushima no ha modificat la percepció dels riscos, com l’11 de setembre va modificar la percepció dels riscos oberts i indeterminats del terrorisme internacional.
John Carlin (a El País, 2011.03.02) qualificava l’aversió al risc o les amenaces excessives de paranoia pròpia dels països benestants. No es tracta que el canvi climàtic existeixi o no, sinó de la valoració que se’n fa.
Per John Carlin, Europa pateix de la “síndrome psicològica de risc compulsiu”. Qualsevol mesura per reduir el risc la qualifica de mesura contraproduent. Si aquestes idees s’imposen a Europa de manera irremeiable passaria a ocupar un segon pla en el nou ordre internacional; Barroso ho adverteix de forma directa en la presentació de l’estratègia per al 2020, per a un creixement intel·ligent, sostenible i integrat.
Ulrich Beck, amb cert cinisme, proposa que deixem que els altres segueixin amb la seva orgullosa falta de por, aquesta actitud temerària que els acabarà portant-los a l’estancament econòmic, inversions fallides o de fre a la innovació tecnològica. Els paladins de l’energia nuclear s’enceguen a si mateixos el camí cap als mercats del futur. Mentre la por alemanya és sinònim d’ocupació i investigació en tecnologies verdes.
Siemens, fundada el 12 d’octubre de 1847, ens dóna una lliçó de com reciclar i reinventar-se. Destaca el seu paper pioner en el desenvolupament d’Smart Grid, el negoci de les infraestructures elèctriques intel·ligents, capaç de proporcionar seguretat i garantia de subministrament energètic de manera eficient i eficaç. Resulta absurd seguir sobredimensionant l’actual sistema energètic. És contradictori amb l’estalvi i l’eficiència energètica, quan les noves tecnologies ens permeten una millor gestió de la demanda, recolzant així l’ús de les energies renovables i aportar als clients el màxim benestar amb molt poca energia.
Les energètiques tradicionals han de reinventar el seu “negoci”, no vendre energia sinó prestar els serveis. La socialdemocràcia ha de renovar clientela, oferir perspectives àmplies que configuren un futur esperançador. No es tracta d’utopies, ni elucubracions intel·lectuals, sinó d’afrontar els enormes reptes i desafiaments amb pragmatisme i realisme. Són reptes que exigeixen ambició en lloc de dilatacions.
Avui aquestes noves tecnologies, no són marginals, sinó pilars del sistema energètic gràcies al realisme visionari de Hermann Scheer (SPD). Acaba de publicar a Icaria seu llibre pòstum “L’imperatiu energètic”. La socialdemocràcia ha de trobar l’equilibri entre les oportunitats de les noves tecnologies, una política industrial sostenible, i un desenvolupament econòmic i ecològic al servei del progrés social i la millora de les oportunitats, del benestar i de la prosperitat de tota la societat.
