Estem davant d’una mala política de comunicació dels riscos? Schäuble traça la línia de liquidar el risc
Estem davant un problema de política comunicació?
Ulrich Beck, mentre les institucions perdien el control sobre les conseqüències de Txernòbil es preguntava: si Txernòbil va ser un exemple de política comunicativa malmesa, llavors m’horroritza encara més la visió d’una gestió dels riscos amb una política informativa reeixida.
La reacció, després de Fukushima, dels capdavanters de l’energia nuclear va ser passar -en qüestió de segons- de reclamar un debat obert, sense perjudicis, a exigir expulsar d’aquest debat les emocions. Evitar que en el debat prevalgui la immediatesa de la notícia: replegar les decisions polítiques en mans dels tècnics que en saben. Es va arribar a elogiar els japonesos per contenir les seves emocions, a diferència de nosaltres, uns exaltats. La imatge era que els alemanys s’enfonsaven en el terror injustificat.
Recorda aquell episodi -que explica Inmanuel Kant- en què un metge visita al seu pacient, una vegades era el pols que millorava, altres vegades eren les expectoracions les que eren un magnífic símptoma de millora. Un amic que el va visitar un dia i li preguntà per la marxa de la seva malaltia: “em moro de tanta millora!”.
Les crítiques dirigides a Mariano Rajoy és que, igual que el metge de Kant, no és capaç de comunicar-se. Reconeixia errors de comunicació, amb l’excusa: no són mesures fàcils d’explicar. Fa temps un economista reclamava que l’ànim optimista l’hem de posar entre tots (no és que esperi, deia, que 2012 sigui un any de béns, la recuperació serà lenta, cal tenir esperança).
La sensació és que la crisi no ha esclatat per les condicions objectives, sinó per aquelles velles condicions subjectives en què la consciència jugava un paper de motor de la història. No torna la vella esquerra, sinó una cosa més postmoderna. Es posa de manera teràpies de creixement personal, l’economia de les emocions, etc. Fer una ullada a llibreries confirma aquesta estrambòtica hipòtesi. Després de la individualització del risc floreixen llibres d’autoajuda.
Confusió de confusions
El rellevant de la compareixença de l’altre Luis, el governador del Banc d’Espanya-Lluís Linde, no són les crítiques abocades al seu predecessor (el mateix memoràndum li fa un repàs). Miguel Ángel Fernández Ordóñez es va entretenir a fer dissertacions intel·lectuals d’alta volada, proposar reformes de tot tipus. El Banc d’Espanya no veia el que no volia. Luis de Guindo hores abans havia negat que “s’hagi de liquidar cap entitat financera”. Poc després el governador assenyalava “si una casa no és prou sòlida, per garantir el seu futur, ha de ser dissolta o liquidada” (paraules recollides a la premsa europea).
El memoràndum és la coartada per aplicar un altre paquet de retallades. Reflecteix la falta de voluntat política per posar en marxa les reformes que exigeix les condicions del rescat. El memoràndum és taxatiu: “és necessari utilitzar mesures per reduir el cost als contribuents (tax Payer)”, per a això proposa “eines especials com ara vendre la participació en negocis”. La resposta de l’eurogrup el 9 de juliol, és que un cop s’estableixin aquests mecanismes de supervisió, comptar amb un mecanisme de supervisió que han d’estar aprovats al setembre, obre la porta a la possibilitat de capitalitzar als bancs directament (el govern alemany aplica la llei de transparència aprovada a Espanya, creguis).
Wolfgang Schäuble qualificava de grotesca la idea que les reformes es realitzin per satisfer a Alemanya. Acceptarà Angela Merkel deixar diners a Bancs “sense el pols suficient”? Wolfganga Schäuble al Bundestag ha posat com a condició liquidar els bancs que no siguin sostenibles. Una vegada que marca les línies vermelles, recreimina l’SPD al govern, aquest les trepitja.
És inacceptable el conte dels vagues del sud. La decisions del Bundestag és, també, la decisió d’endeutament al sud per salvar la banca alemanya. No és un acte de caritat l’ajuda de milers de milions a la banca espanyola. Som nosaltres el que actuem amb fe, esperança i caritat, amb un govern incapaç de donar resposta a preguntes bàsiques.
Berlín sap que el “no” del Bundestag seria una catàstrofe. Mariano Rajoy alimentat els dubtes d’aquells que veuen a Espanya un enorme forat negre -com assenyalava el diputat liberal Schaeffler. Frank-Walter Steinmeier diu “això no pot seguir així”, salvant els bancs en fallida. El rescat requereix condicions, però a la banca. Angela Merkel busca arguments per ser optimista. Els Verds diuen, “ningú sap el que passarà amb aquests diners”.
L’FMI el primer que preguntat ha estat: on són les mesures de creixement? I encara Standard & Poor ‘s no ha examinat el paquet de mesures del RD 20/2012.
Ens comuniquem tan malament?
Què podem fer per reactivar l’economia? En quines coses podem gastar “bé” els diners i en quines coses “malament”? Pintar la casa, millorar l’aïllament… són despeses amb efecte multiplicador en l’economia. Posar benzina al cotxe són recursos que surten de l’economia. L’augment de l’IVA fa aquestes distincions? Pren el factor multiplicador de la despesa?
Cal celebrar la taxa a la gasolina. En canvi resulta absurd un impost sobre energies renovables que eviten comprar energia fora del país, redueix la dependència energètica. Apareix un cànon de 10 euros sobre l’MWh de l’energia nuclear i 14 euros a la hidràulica. Mariano Rajoy reconeix que no li agraden les mesures, siguin bones o dolentes, que adopta, però és l’únic que es pot fer -postil·la.
Dos mesos enrere la Comissió Europea deia “les recents reformes del sistema tributari introduïdes pel govern van en direcció contrària a les recomanacions dirigides pel Consell a Espanya”. L’oposició segueix retraient a Rajoy que hagués criticat la política que ara s’aplica. Una malaptesa comunicativa que permet al govern esquivar la premsa sense dificultats .Excepte quan parlen alhora dos responsables, ara el Banc d’Espanya va en direcció oposada al Ministeri d’Economia, no és capaç l’oposició de treure’n algun avantatge?
Nikolaus von Bomhard, director general de Munich Re -la gran asseguradora- ha ressaltat el risc sistèmic dels grans bancs. Només una separació de la banca d’estalvi i banca d’inversió ajuda a prevenir que tot el sistema hagi de ser rescatat pels contribuents. Reclamava una regulació més estricta.
El socialdemòcrata Thorsten Schäfer-Gumbel, ha assenyalat que aquesta separació és un nou imperatiu de la política. L’arquitectura del sistema financer no només és vulnerable, fa vulnerable l’economia i la política; hem de connectar la crisi financera i la crisi europea amb un augment del deute públic.
Hem s’enfrontar el deute sobirà europeu com un problema causat per la crisi dels grans bancs. Si cal, assenyala l’asseguradora Munich Re, els bancs poden fer fallida abans de salvar Europa i els ciutadans.
Sàtira de la comunicació en la societat del risc
Niklas Luhmann afirmava en Ökologische Kommunication, mentre es deslligaven els efectes de Txernòbil, “el que no és controlable no és real”. Txernòbil havia escapat al control, llavors, no era real.
Les societats modernes que no poden abordar els riscos globals, siguin aquests ecològics o financers, d’aquests problemes es situen fora del sistema, entre els murmuradors que pertorben la marxa triomfal de les societats modernes. Cada sistema social genera els seus propis problemes, expressat en el seu llenguatge, que un sistema senti murmuracions suposa un dèficit de diferenciació funcional. Aquí l’agudesa cínica de Niklas Luhmann: “callar descontaminació”.
Els conflictes socials es traslladen de les relacions de producció, definides per Marx, a les relacions de definició, en la qual l’Estat gaudeix d’un nou monopoli: el de les definicions. L’ordre social és mantingut pels experts a negar el risc. La normalitat dels perill s’aconsegueix gràcies a l’absolució administrativa d’aquests. Podem criminalitzar l’exaltació del risc residual. Aquells que lamenten el desànim que transmeten la premsa hostil.
Les societats complexes poden viure sense sobresalts, en un horitzó de possibles catàstrofes però, a canvi, els riscos no aportaran una excitació amb danys psicològics col·laterals. És una imatge terrorífica d’una societat que avança destruint els seus propis fonaments, que recorda aquella frase de Marx, un capitalisme sepultador de si mateix.
Coratge polític, opinió pública i democràcia
El que va ser alcalde de Nova York, Ed Koch, reconeixia que sabia de la possibilitat que un accident nuclear a 24 milles de Nova no tingués una pla d’evacuació. No és possible una evacuació. Era conscient del problema sent alcalde, però no va fer res al respecte. ”No és el meu problema”, reconeix que va pensar. ”És el problema del governador, del govern federal, hauria d’haver dit que era el meu problema. I no vaig fer res en aquell moment”.
Reconeixia que havia estat contractat per l’empresa nuclear. La companyia ha demanat estendre la llicència de la nuclear Indian Point al nord de Westchester uns altres 20 anys. Quan va rebutjar promoure la planta nuclear li van oferir 150.000 dòlars. Està sobre dues falles sísmiques actives que incompleixen normes de seguretat.
Tenim uns riscos, que com assenyala l’informe sobre Fukushima, “són immunes a l’escrutini per part de l’opinió pública”. És el resultat d’una societat amb aversió a la incertesa, que tenia tot “sota control” i mostrava orgullosa la perfecció i la seguretat de l’energia nuclear. Havia creat mecanismes psicològics de defensa, falsejant la narració, el que ens fa més vulnerables per poder reaccionar davant les catàstrofes.
Recordem que dèiem orgullosos tenir el sistema financer més segur del món. Els experts feien trampes d’aprenents. Fukushima va ser la catàstrofe made in Japan; Bankia és una catàstrofe made in Spain! Estats Units va darrere de la manipulació de les taxes de canvi (coneguda per Libor) per Barclays. Munich Re assenyala que els inversors pateixen la pèrdua de valor que els farà canviar la percepció del risc de les seves decisions. Som al mateix vaixell, no en el mateix banc.
