El desPRESTIGi de la justícia mediambiental
Han calgut deu anys d’investigació judicial, nou mesos de judici i una sentència que es resolt condemnant l’ancià capità del vaixell, per tancar la catàstrofe del “Prestige”, el delicte mediambiental més greu instruït mai a l’Estat Espanyol.
Uns “hilillos de plastilina” com va anomenar l’aleshores Vicepresident Primer del Govern central, Mariano Rajoy, quan va veure que 2.000 kilòmetres de costa van tenyir-se de negre, ara fa 11 anys, quan un petroler de més de 26 anys, en mal estat i carregat amb 77.000 tones de fuel, va sofrir un accident davant de les costes de Muxía.
Tot i que la sentència considera impossible determinar la causa exacta de “l’averia extraordinària” que va sofrir el buc mentre navegava, el que es dóna com a fet provat es que es tractava com un “fallo estructural”, d’un vaixell desgastat, més apte per a la ferralla que per al transport de fuel.
Però, en la causa no només es sorprenent que l’únic condemnat sigui Apostolos Mangouras, el capità del vaixell de 78 anys d’edat, sinó que a més a més d’absoldre completament a l’Estat Espanyol, ho faci a l’únic inculpat de l’administració l’exdirector de la Marina Mercant José Luis López-Sors.
No tan sols no l’inculpa, sinó que la justícia és del tot benèvola i fins i tot elogiosa amb tota l’actuació política sobre la gestió de la crisi del Prestige, afirmant els tres magistrats que “(…) se apreció falta de rigor en la gestión administrativa y formal de la crisis. Pero no se demostró que tuviese incidencia alguna en el agravamiento de la catástrofe. Y en todo caso era a responsables del Gobierno de más alto rango que López-Sors a los que había que exigir ese “rigor exquisito” en la gestión. Resulta poco convincente que esa responsabilidad no dependiese directamente de otras autoridades tan o mejor asesoradas que el acusado y con posibilidad de influir en que la crisis y su resolución sea mucho más rápida y eficaz”.
Fins i tot conclouen que la famosa ordre de López-Sors en la que s’ordenava allunyar el màxim possible de la costa el petroler fins que ell sol s’enfonsés; fou la decisió més “prudent” i en canvi no qüestiona en cap cas que el petroler estigués escopint fuel pel litoral gallec.
Una sentència que tanca amb poca traça i amb una manca de tècnica jurídica i de sensibilitat social i ambiental la catàstrofe més gran coneguda, la qual continua tenyint de negre la causa i que posa en entredit uns òrgans jurisdiccionals que, enlloc de mantenir l’objectivitat i independència necessària, entren en valoració i elogis la gestió d’un Govern que ha estat desaprovada públicament per tota la ciutadania.
Tanmateix, sembla que tan el Govern Francès, com la Fiscalia Gallega, la Xunta, com Nunca Mais i en l’últim moment també l’Estat Espanyol, han anunciat que recorreran la sentència; els primers per entendre que es tracta d’un delicte que cal condemnar penalment amb molta més contundència i exigir la responsabilitat civil que se’n derivi, els últims, per evitar acabar pagant.
D’aquí uns mesos veurem com acaba la història, esperem que l’Alt Tribunal, en cassació, doni la resposta judicial que l’opinió pública clama.
Jordina Freixanet
