No tots els dolents són Darth Vader

Pau Massachs (*)

Però durant molt de temps hem estat d’acord que ser mala persona no és il·legal. Si ho fos, no podríem tenir una sessió completa al Parlament llevat que tingués lloc a la presó.

Edward Snowden [1]

Espero que ningú no hagi gaudit de La guerra de les galàxies sense adonar-se que Darth Vader és el dolent de la pel·lícula. I és que qualsevol detall del personatge ens deixa clar de quin bàndol està: la vestimenta, la seva veu, la música quan apareix en escena … El “costat fosc de la Força” tampoc és un apel·latiu que deixi molt lloc al dubte.

No obstant això en la vida real no resulta tan senzill identificar alguns dolents, i molt menys en un tema tan complex com el canvi climàtic i la transició energètica. Ningú s’autoproclama integrant del “costat fosc” i diu obertament que vol seguir munyint la vaca dels combustibles fòssils menyspreant el benestar de les generacions futures. Tampoc els departaments de comunicació de les empreses petrolieres ens diuen que aquestes estan disposades a massacrar les tribus indígenes que ocupen territoris rics en hidrocarburs per un (enorme) grapat de petrodòlars, encara que això és el que succeeix en la realitat. I ningú, en definitiva, es presenta a si mateix com “dels dolents”, entre altres coses perquè això els tancaria moltes portes que necessiten tenir obertes per aconseguir els seus objectius.

Però en aquesta pel·lícula (de terror?) També hi ha mals la identificació com a tals no és tan evident. Personatges i institucions, més enllà dels sospitosos habituals, que tenen una influència important sobre la vida pública i l’actuació, sovint benintencionada, fa que ens allunyem d’un futur en el qual el planeta sigui habitable i en el qual la distribució justa de els recursos sigui un fet.

Educats en la fe

Steve Keen insisteix en la seva demolidor assaig sobre el món econòmic en què els economistes neoclàssics, aquells que faciliten els arguments intel·lectuals per a tantes injustícies, actuen de bona fe, allunyats d’un pla maquiavèl·lic per perpetuar les desigualtats. La qüestió rau en què han estat educats amb una sèrie de dogmes dels que no saben escapar.

De forma anàloga, entre els enginyers i tècnics (i també entre els economistes, és clar) segueix havent-hi una generació que ha estat instruïda en la fe en els combustibles fòssils, l’energia nuclear i la generació centralitzada. El director tècnic d’una empresa energètica comentava fa pocs anys, quan la implantació massiva d’energies renovables ja era una realitat, que el sistema elèctric mai podria funcionar amb moltes fonts renovables. La fe pot ser que mogui muntanyes, però de vegades també actua com una bena als ulls que bloqueja els canvis necessaris de forma irracional.

L’ecologia com a aparador

Si hi ha algú entestat a demostrar al món que és un personatge divertit i cool, aquest és Richard Branson. A part de la seva indubtable èxit empresarial, Branson ha estat en boca de tots regularment, ja sigui formant el seu propi equip de Fórmula 1 o interpretant-se a si mateix en televisió. En aquesta línia, no és d’estranyar que el britànic es pugés a l’onada de la lluita contra el canvi climàtic. Per desgràcia, com exposa de forma detallada Naomi Klein en el seu últim assaig [2], els pomposos anuncis de Branson de mesures audaces per aquesta causa poc tenen a veure amb el que finalment ha fet, sobretot quan els seus interessos empresarials poden veure compromesos. Al final tot s’explica millor com una gran campanya de màrqueting que com una voluntat real de canvi.

I és que encara que Branson sigui un personatge extrem d’aquesta actitud, no es tracta d’un cas aïllat: avui en dia tota empresa que es preocupi per la seva imatge pública ha d’incloure entre les seves mesures de responsabilitat social corporativa alguns tocs de maquillatge verd. Això fa que a les nostres ciutats els autobusos que operen amb gas natural s’autoproclamen “sostenibles”, o que en alguns anuncis de televisió dels ciclistes persegueixin bobaliconamente els tubs d’escapament de certs cotxes.

Tampoc les institucions públiques i els mitjans de comunicació es lliuren d’utilitzar l’ecologia com a mer aparador. Un exemple evident el vam tenir amb l’acord assolit en la Conferència Internacional sobre Canvi Climàtic de París, que tot i no incloure compromisos vinculants per part dels estats, va ser publicitat amb grandiloqüència i gairebé sense cabuda per a les veus crítiques.

A petita escala hem viscut una situació semblant amb el projecte d’energies renovables Gorona del Vent, a l’illa del Ferro. Tal com explica Jorge Riechmann en un recent article [3], la seva transcendència s’ha exagerat per part de les mateixes institucions que ho han estat retardant durant lustres. D’altra banda molts mitjans de comunicació s’han limitat a servir de caixa de ressonància dels missatges d’autobombo de les institucions de manera acrítica.

El problema radica que totes aquestes estratègies de greenwashing, a part de rentar la cara a algunes entitats, té sens dubte un efecte paralitzant per a l’acció. El ciutadà mitjà pot pensar que s’estan fent coses en la bona direcció, que el capitalisme verd no és un oxímoron, que potser no cal fer tant soroll amb això del canvi climàtic …

Els visionaris miops

Jeremy Rifkin passa per ser un respectat guru, assessor de diversos governs, entre ells el de Rodríguez Zapatero. En una recent entrevista [4], pronostica un futur amb energia gratuïta [5]. A Rifkin no semblen importar-li el pic del petroli, la dependència que tenen les energies renovables de certs materials o altres limitacions que ens va mostrant la ciència quant a l’aprofitament a escala global dels fluxos energètics naturals [6]. El món físic no sembla tenir importància per a ell. Tampoc la tenen els poders establerts, com el de les grans corporacions energètiques, la força considera “irrellevant”. Segons el seu punt de vista, només cal que s’implantin les infraestructures necessàries perquè disposem d’energia de cost (marginal) zero, i que segueixi la festa del creixement. Com si les centrals renovables tinguessin una vida útil infinita. Com si el manteniment de les instal·lacions no tingués un cost. Com si arribar al punt de disposar d’unes infraestructures radicalment diferents a les actuals fos una qüestió de petar els dits, aliena a interessos empresarials o decisions governamentals.

Rifkin és el mateix autor que va pronosticar el 2002 una futura “economia de l’hidrogen” [7] de la qual encara no tenim mostres. En el seu assaig queda palès que aquest economista i sociòleg mai s’ha hagut de barallar amb la implacable realitat d’un balanç energètic. La seva exposició és en part un assaig-ficció futurista que passa de puntetes per les tremendes dificultats d’arribar a una societat d’aquest tipus [8].

Com Rifkin, nombrosos activistes, economistes i tècnics presenten un futur de color de rosa per a les energies renovables i el medi ambient. Els seus plantejaments es basen en valors que molts compartim i en bones intencions, però en ocasions el wishful thinking i certa incapacitat per no entendre comportaments no lineals [9] els fa no fer cas de algunes veritats incòmodes.

El futur energètic serà renovable, la qual cosa no vol dir que qualsevol model 100% renovable sigui igualment desitjable, ni que la transició energètica vagi a estar lliure de dificultats i limitacions.

¿I si tots nosaltres som els dolents?

En el seu llibre Les guerres climàtiques [10], Harald Welzer criticava la intenció d’alguns per traslladar la responsabilitat del canvi climàtic a les decisions individuals. Tot i que cal conscienciar la ciutadania per a activitats com el reciclatge o l’ús racional de l’energia, argumenta amb raó, centrar el focus en els individus és una irresponsabilitat política quan són un altre tipus d’organismes els que realment tenen la clau de revertir la situació.

També és cert, per altra banda, que l’acció de les persones conscienciades en matèria energètica i climàtica pot anar més enllà d’apagar els llums en sortir d’una sala o comprar electrodomèstics de classe A +++. Davant la complexitat del problema és capital informar-se correctament per identificar els falsos profetes, les genialitats del màrqueting i les idees sensates. I cridar a l’acció a aquelles institucions que tenen el poder de facilitar la transició energètica.

En la batalla contra el canvi climàtic no hem de confiar en un final hollywoodià. Seria un error, per tant, esperar que arribi l’heroi salvador o que els mals busquin la seva redempció just abans dels títols de crèdit. I convé recordar que les conseqüències són molt reals: per desgràcia, no es tracta d’una pel·lícula de ciència ficció.

notes

[1] Entrevista realitzada per al diari digital eldiario.es el 13 de març de 2016. Disponible en el següent enllaç: http://www.eldiario.es/internacional/entrevista_Edward_Snowden_0_494150889.html

[2] Naomi Klein, Això ho canvia tot. El capitalisme contra el clima, Paidós, 2015. ISBN 9788449331022.

[3] Jorge Riechmann, “Gorona del Vent i la transició energètica: siguem realistes”, 26 de juliol de 2016. Disponible en el següent enllaç: http://www.eldiario.es/ultima-llamada/El_Hierro_renovables_energia_6_541105902.html

[4] Entrevista realitzada per al diari El País el 21 de juliol de 2016. Disponible en el següent enllaç: http://tecnologia.elpais.com/tecnologia/2016/07/21/actualidad/1469105247_499897.html

[5] La seva visió recorda aquella dels primers impulsors de l’energia nuclear, que sostenien que en el futur hi hauria una electricitat “tan barata que no podrà mesurar-se”. Tots dos pronòstics no tenen en compte que el desenvolupament d’aquestes tecnologies depèn també dels combustibles fòssils.

[6] Alguns exemple de mostra: el llibre de Pedro A. Prieto i Charles AS Hall, en el qual s’estudia la taxa de retorn energètic de l’energia fotovoltaica a Espanya (Pedro A. Prieto i Charles AS Hall, Spain ‘s Photovoltaic Revolution. The Energy Return on Investment, Springer Briefs in Energy, 2013, ISBN 978-1441994363) o l’estudi de Ferroni i Hopkirk (Ferroni, Ferruccio i Hopkirk, Robert J., “Energy Return on Energy Invested (EROEI) for photovoltaic solar systems in regions of moderate insolation “, Energy Policy, juliol de 2016, disponible a http://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S0301421516301379 ). Tots dos presenten valors de TRE preocupants (2 per al cas espanyol, menys d’1 per països d’insolació moderada). D’altra banda, Carlos de Castro Carranza ha estudiat els límits del potencial eòlic a nivell mundial, i el resultat és molt menys esperançador que el realitzat amb altres metodologies (es pot consultar a http://www.eis.uva.es/energiasostenible /? p = 2783 & utm_source = rss & utm_medium = rss & utm_campaign = el-potencial-tecnològic-de-la-energia-eòlica-tornat-a-visitar ).

[7] Jeremy Rifkin, L’economia de l’hidrogen, Paidós, 2002, ISBN 9788449312809.

[8] L’hidrogen no és una font energètica com poden ser els combustibles fòssils, sinó un vector energètic. Per tant, necessitaria ser generat (a partir d’energies renovables) per després ser transportat i aprofitat energèticament. Els problemes associats a aquesta realitat vénen, entre d’altres, del cost de generació de l’hidrogen (per a més informació, consulteu el següent estudi: https://halshs.archives-ouvertes.fr/halshs-00582762 ). D’altra banda, l’hidrogen és altament inflamable, el que fa necessari augmentar els costos de transport perquè aquests siguin segurs. Finalment, la construcció de viaductes per hidrogen també tindria un cost molt alt, i els autoconsums deguts a les baixes temperatures ronden el 30%.

[9] Rifkin sol escollir algunes dades que li convenen en la seva argumentació (el preu negatiu d’algunes hores en el mercat elèctric alemany, la rebaixa de costos de les renovables, etc.) i les s’extrapola fins al punt que li convé sense més matisos . També fa el salt de la revolució de les comunicacions a l’energètica de forma una mica barroera. Una cosa semblant passa amb aquells que extrapolen el creixement de les energies renovables sense tenir en compte els seus límits, com s’ha comentat a la nota 6.

[10] Harald Welzer, Guerres climàtiques. Per què matarem (i ens mataran) al segle XXI, Katz, 2010, ISBN 9788492946273.

(*) Article publicat a la revista Mientras Tanto

---