Aigua, dret universal: per una nova llei d’aigua
L’aigua tal i com ja esmenten diversos documents d’àmbit internacional cal entendre-la no només com un recurs natural sinó com un dret, un dret derivat de la declaració universal dels drets humans i que en el nostre ordenament jurídic restaria inclòs com un dret derivat del dret fonamental a la vida (art. 15 de la CE). És evident que sens aigua no hi ha dret a la vida possible.
Aquesta concepció de l’aigua com un dret universal per tothom ha de tenir implicacions i conseqüències, que cal desgranar en cada apartat del cicle integral del l’aigua.
• Dret universal a l’accés a l’aigua per a ús domèstic. La qual cosa implica la necessitat que existeixi o d’una tarificació social dirigida a aquelles persones que per manca de recursos no poder fer front a la tarifa estàndard o d’una política d’ajuts des de serveis socials per fer front a la factura de l’aigua. En front d’aquestes dues opcions, seria preferible la tarificació social, per tractar-se d’un concepte més solidari i menys assistencial.
• Dret universal al sanejament. Es responsabilitat pública i ciutadana la cura de les aigües grises i evitar la contaminació de les aigües netes en qualsevol dels seus estadis. És per això que en la tarificació per disposar d’aigua neta (i de boca) cal també incloure el cost del seu sanejament.
• La ciutadania té el deure de no embrutar, i els poder públics la responsabilitat de fer efectiu aquest deure en qualsevol dels usos de l’aigua: agrícola industrial o urbà.
• Dret a la informació respecte el cicle integral de l’aigua. Diversos estudis europeus afirmen que en matèria d’informació i transparència Espanya es troba a la cua d’Europa. En una matèria tan sensible com l’aigua no pot ser que la única via d’informació regular entre el titular del bé públic aigua i el ciutadà sigui la factura, i aquesta informació és realitza a través d’un tercer, el gestor del servei, de manera que no existeix una relació directa entre Administrador i Administrat.
Són moltes les diferents possibilitats a obrir en aquest aspecte per tal de fer més transparent el cicle integral de l’aigua per part del ciutadà i adequar-la al tractament de dret i no de servei:
a) Canviar el tractament de la relació amb el ciutadà en la factura: passar d’una relació client (ciutadà)- proveïdor (empresa subministradora) a una relació ciutadà-administració (que en funció de la temàtica s’expressa a través d’un gestor (empresa subministradora) o directament a través de l’administració). a “administrat”.
b) Incloure a la factura amb periodicitat a determinar díptics informatius sobre els diferents conceptes de la tarificació i el cicle integral de l’aigua emesos pel titular del bé públic, no només del gestor.
c) Incloure a la factura la imatge corporativa del titular del bé públic.
d) Substituir els “serveis d’atenció al client” per “OAC” Oficines d’atenció al ciutadà”.
e) Impulsar un entorn d’informació-comunicació a través de les TIC entre ciutadania i administració i empresa subministradora, superant el concepte de la factura digital i creant la “OAC-virtual”
TITULARITAT DE L’AIGUA
Tot i les diferents actuacions fetes pel govern de la Generalitat en matèria de l’administració de recursos hídrics, especialment en referència a la privatització de ATLL, cal una nova llei de l’aigua ha de garantir una administració pública de l’aigua basada en dos preceptes:
• L’administració en alta, o sigui la gestió de grans infraestructures, les conques i el subministrament als nuclis poblats ha de ser de gestió pública. Es tracta d’un àmbit absolutament estratègic pel desenvolupament humà del país que obliga a que tota l’administració i gestió sigui pública. Aquest àmbit no pot respondre a dinàmiques de mercat lliure, ja que per definició i naturalesa es tracta d’un monopoli natural o en tot cas d’un oligopoli (si parlem de diverses conques). Per tant és tècnicament impossible que les dinàmiques beneficioses pel ciutadà pròpies de lliure mercat (a nivell de preu, productivitat, etc.) en aquest cas no es puguin manifestar mai. El ciutadà no obté cap benefici de la seva privatització-liberalització i en canvi assumeix riscos.
• L’administració en baixa ha de respondre a clàssic principi de subsidiarietat, o sigui, ha de ser abordada des de l’administració més propera al ciutadà, de manera que pugui assegurar el servei, amb el màxim coneixement de la casuística pròpia de la població.
Hi ha un important ventall de possibilitats en aquest àmbit des de la gestió privada del servei fins a la gestió publica, passant per opcions mixtes, altres mancomunades entre diversos municipis, etc.
L’estudi de diferents opcions duu a la conclusió que totes elles, essent ben gestionades i controlades poden garantir el dret universal a l’aigua, a la vegada que totes elles poden dur a generar importants deutes a l’administració municipal o supramunicipal. La clau doncs es troba en l’excel•lència en la gestió i no en qui ostenta la gestió.
GARANTIA HÍDRICA
Les xarxes d’abastament d’aigua de la regió metropolitana de Barcelona demanden uns 340 Hm3/any. Abans de la sequera i des de l’any 2000, es calculava que mancaven com a mínim 100 Hm3 per garantir l’abastament de la Regió. Quan aquesta es produeix l’any 2007, la situació es crítica,i amb els embassaments per sota del 20% i les obres que podien oferir una garantía a mig fer, s’arriba fins a portar aigua a la ciutat de Barcelona en vaixell i s’està a punt de començar la mítica connexió CAT – ATLL.
Com altres vegades, les pluges de mitjans d’abril del 2008, quan s’estava a punt d’entrar en situació d’emergència, eviten el pas a les interrupcions de subministrament de les xarxes de distribució a la població. El balanç post – sequera el constitueix una població encara més conscienciada de la necessitat de l’estalvi i un conjunt d’infraestructures fetes, capaces de garantir el subministrament a la zona, reduint en situació normal la pressió sobre el Ter, això sí, a un cost elevat.
Les obres realitzades, fruit del que es va anomenar la “nova política de l’aigua”, filla a la seva vegada del moviment anti-transvasaments, molt influent a les Terres de l’Ebre, es poden resumir en: l’aprofitament de l’aqüífer del Besos mitjançant tractaments avançats d’osmosi inversa, recarrega de l’aqüífer del Llobregat i posta en servei dels pous abandonats del Delta i la Vall Baixa, també amb tractaments avançats, tractaments avançats a les potabilitzadores d’Abrera i Sant Joan Despí (EDR i Osmosi, respectivament), dessaladora de Barcelona i ampliació de la de la Tordera, regeneració i reutilització des de la depuradora del Prat de Llobregat, interconnexió Trinitat-Fontsanta i connexió dessaladora Tordera amb la xarxa d’ATLL.
Aquestes actuacions, que encaixen força amb el que el PSC proposava al programa del 2003: estalvi, reutilització, dessaladora de Barcelona i interconnexions de xarxes ( que aleshores incloïa la del CAT amb ATLL), van ser empreses per diferents Administracions i agents privats, generant un dèficit important a l’Administració Hidràulica de Catalunya, posen en escena aproximadament 130 Hm3 de recursos suplementaris i podem afirmar que resolen el dèficit estructural de la Regió en els condicions actuals de demanda per tots els usos.
L’administració es bolca principalment en el sanejament, la depuració i la regeneració de les aigües, així com l’aprofitament dels recursos del aqüífers, on adquireix una excel•lència tècnica però la crisi financera de l’ACA, que al dèficit històric ha de sumar el sobreesforç econòmic per pal•liar la sequera, impedeix per manca de fons, l’explotació de les infraestructures construïdes.
Probablement, tal com estan reclamant totes les grans Administracions Actuants en matèria de Sanejament del país, també a l’AMB i en relació al finançament per part de l’ACA d’un servei de competència dels ens locals, una reforma del model de Sanejament creat l’any 1983, es fa avui en dia del tot necessari i potser seria la darrera baula per disposar d’un model de gestió eficient del cicle de l’aigua que permetrà reaccionar davant de futures sequeres amb una total garantia del servei, i permetrà mantenir i millorar la qualitat de l’aigua dels rius i el mar litoral, en benefici del Medi i de la salut de les persones.
La tesi d’aquest document és que si trobem la manera de fer una tarificació equitativa del cicle integral de l’aigua, la demanda actual de les xarxes d’aigua pot ser atesa amb una eficient explotació de les instal•lacions construïdes durant la sequera.
La solució de futur del Pla de Gestió de Conques Internes de Catalunya, preveia la construcció d’una segona dessaladora a la Tordera de 60Hm3 i d’una dessaladora a Cunit de 20 Hm3. El Pla esta en revisió i aquestes obres no s’han iniciat. La dessaladora de Cunit tenia un punt important a retenir dons preveia una connexió cap al CAT i una cap a la xarxa d’ATLL, podent donar servei en les dues direccions i per tant constituïa una connexió CAT – ATLL reversible.
El transvasament del Roina només té sentit com a conducció de garantia de l’arc mediterrani entre la frontera i Almeria, si s’abandonen les dessaladores projectades pel Ministerio o no s’aconsegueix fer-les funcionar eficientment. Una aportació ara de 10m3/s a la Regió metropolitana de Barcelona no és necessària i si es fes, implicaria abandonar infraestructures recentment construïdes.
Per tant, per mantenir el compromís de reduir l’aportació del Ter a 150 Hm3, cal establir un preu del cicle integral de l’aigua únic per tots els ciutadans de Catalunya, que permeti utilitzar l’aigua de major cost de producció sense perjudicar als ciutadans del territori en concret.
Per posar un exemple i amb dades del 2010, els costos de producció en cèntims d’euro són: 8 per l’aigua del Ter potabilitzada a Cardedeu, 23 per l’Aigua del Llobregat potabilitzada a Abrera i entre 38 i 55, segons regim de funcionament, per l’aigua del mar dessalada al Prat del Llobregat.
La recent Llei d’acompanyament de Pressupostos 2014, ha posat en mans de la Generalitat de Catalunya la fixació de tots els preus de venda d’aigua en alta. Si hi sumem que segueix recaptant el Cànon de l’Aigua i atribuint els Fons, té a les seves mans tots els instruments per acordar amb el món local quin ha de ser aquest preu del cicle integral que permetrà l’optimització dels recursos d’aigua a Catalunya.
Daniel Meroño
